L'elefant a l'Auditori

Com a regidor de Cultura, i al costat de l'alcalde Jose Chulvi, he viscut huit anys meravellosos; tal vegada l'època més intensa, difícil i apassionant de la meua vida laboral. Un temps entregat a Xàbia i a la cultura, vull creure que amb alguns encerts i, sens dubte, amb alguna espina clavada.

Hui som referent per programar 52 setmanes de l'any, per a tots els públics, per a tots els gustos i en tots els formats. En caps de setmana que comencen els dijous i que – a través dels diferents festivals, la col·laboració de les associacions i la programació de les sales – ofereixen música, fotografia, humor, ball, cinema, teatre, moda, pintura, literatura…

Huit anys després hem consolidat els festivals més importants (Xàbia Jazz i Xàbia Folk, per exemple) i hem afegit alguns nous que ja formen part de la nostra vida, com Xàbia Negra o les mostres de Blues i de Swing. I hem fet els nostres noms universals com el de Sorolla i Balenciaga. Hem mirat fora per a portar el millor, però també dins de casa per a donar eixida al talent de la nostra gent, expressat en agrupacions com el Centre Artístic Musical, el Grup de Danses, Xirimitab’s, l’  Agrupació Fotogràfica, l’ Escola de Cinema Riurau, Escacs Vivents, Ojos Rojos… I sobretot ens hem esforçat a omplir de vida no sols les sales, com la Casa de Cultura, la sala polivalent, la Biblioteca de Duanes, l’ església de Sant Bertomeu i la de Duanes, el Riurau o la Casa del Cable, sinó també carrers, places i platges.

Però l'habitació té un elefant i hem de parlar d'ell. Un elefant que em fa mal.

Com a músic, fa anys, havia escoltat la promesa de l'auditori. Fins ens van ensenyar una maqueta que va costar una fortuna i que ha d'estar en el contenidor del reciclatge.

El nostre projecte no obstant això era diferent. Era real. Havíem fet tot el treball necessari: teníem els diners, la voluntat política, el projecte, els plans i l'havíem adjudicat. Un treball burocràtic ingent que havia de donar com a resultat l'auditori que Xàbia es mereixia. Però l'empresa que va guanyar el concurs, amb totes les garanties legals i sota la supervisió dels tècnics, va abandonar l'obra. Sense motius. Perquè aqueixa era la seua manera d'actuar: licitar per un munt d'obra pública, guanyar contractes i després executar els més llaminers… deixant desenes de milers de veïns perjudicats.

Però no desistim. Vam anar a la justícia, vam defensar els interessos de Xàbia, guanyem, vam resoldre el contracte i vam tornar a començar. Des del principi fins a tornar a adjudicar una obra en la qual jo li deia a Jose Chulvi, mig de broma mig de debò, que si ens deixaven “anàvem a posar nosaltres els blocs”.

I per segona vegada una empresa, abusant de la seua posició d'avantatge en els contractes públics, va fer el mateix que la primera. Sé que costa d'entendre. Perquè si això li ho fan a un particular la broma dura un minut: es tira a l'incomplidor i es contracta a qui tu vulgues. Però en l'Administració no succeeix així.

Per què t'explique això? Perquè l'Auditori és l'espina amb la qual marxe. Però també per a compartir amb tu una certesa: ho acabarem. Assegurança. Igual que hem fet una piscina que semblava impossible. Igual que traiem els cotxes del Montañar quan ningú s'atrevia. Igual que hem protegit 10 milions de m² quan ningú més creia en això. Igual que hem baixat l'IBI quan uns altres el van pujar un 500%.

Ho acabarem perquè ens ho mereixem. Per tots els músics i músiques del nostre poble. Per tots els veïns i veïnes que estimen la cultura. Per diginidad. Perquè a Xàbia les dificultats ens canvien el pas, però no ens torcen el camí.

I tu i jo ho veurem.

Encara que hàgem d’anar a posar els blocs!

Quico Moragues
Regidor de Cultura